PERQUÈ S’HAN D’ENSENYAR LES ARTS PLÀSTIQUES?

(MARIN, Ricardo, 1991. Enseñanza de las artes visuales, de ¿Qué es la educación artística?, Ed. Sendai, BCN)

I. DESENVOLUPAMENT PLE DE L’INDIVIDU.
1. DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL.LIGÈNCIA
- Sobre tot de la intel.ligència espacial que ajuda a treballar molt bé en l’àmbit creatiu, ja sigui aquest artístic, científic o tecnològic; i la intel.ligència qualitativa ajuda al domini del món simbòlic.
2. DESENVOLUPAMENT DE LA CREATIVITAT.
- L’art ha estat sempre considerat com una de les manifestacions més genuïnes del talent creatiu.
- Com diu Lowenfeld, el que s’ha d’ensenyar a les escoles és la capacitat de descobrir i de buscar respostes més que la d’esperar passivament les respostes i indicacions del professorat.
3. DESENVOLUPAMENT DE LA PERCEPCIÓ I DE LA SENSIBILITAT.
- L’art i l’experiència estètica desenvolupa la vista i l’oïda.
- Segons Rudolf Arnheim, La percepció visual és pensament visual. Hi ha una interacció estreta entre veure i pensar i, per tant, l’ensenyament de les arts plàstiques, al desenvolupar la percepció visual, és clau en el pensament. Si tot coneixement comença en els sentits, i l’educació artística és la disciplina que més directament l’exercita, és evident el paper tant important que juga l’educació artística en tot procés d’aprenentatge i adquisició de coneixements.
4. DESENVOLUPAMENT DE LA CAPACITAT D’EXPRESSIÓ i DE COMUNICACIÓ.
- Segons Lowenfeld, el nen és un esser dinàmic; l’art és per a ell un llenguatge del pensament. Un nen veu el món en forma diferent i, a mida que creix, la seva expressió canvia.
5. DESENVOLUPAMENT DE L’EMOCIÓ I EL SENTIMENT.
- S’han comprovat, a partir del pensament estètic de Susan Langer, les implicacions de les activitats artístiques en l’educació del sentiment, i les seves implicacions en la formació moral i ètica.
- L’art “popular” és testimoni de la necessitat de clarificar sentiments expressant-los en imatges. L’art “culte”, realitza de forma altament refinada i concentrada el que fa l’art popular sense propòsit conscient, és a dir, explorar les possibilitats del sentiment que s’estén més enllà de la rutinària experiència quotidiana.
6. DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT.
- Segons Lowenfeld, l’art, a través de l’autoexpressió, pot desenvolupar el jo, actuant com a un important component de l’experiència, donat que la majoria de problemàtiques afectives estan vinculades amb la falta de confiança en si mateix.

II. DESENVOLUPAMENT SOCIAL, QUANTITATIU I QUALITATIU.
L’aprenentatge de les arts plàstiques ha de contribuir tant a integrar adequadament a cada individu a la comunitat a la que pertany com a crear-li una consciència crítica sobre els aspectes negatius d’aquesta.
1. DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC
- Actualment, el món del disseny i de la industria de la imatge i el so, constitueixen un dels sectors decisius en les societats desenvolupades.
- La importància econòmica de l’ensenyament del disseny no resta restringida a la formació de nous dissenyadors, per important que sigui això, sinó què és quelcom més ampli i complex.
2. DEMOCRATITZACIÓ DELA CULTURA
- Els ensenyaments artístics propicien la integració de l’individu en l’àmbit cultural que li és propici. Configuren, de forma decisiva, la tradició cultural i la imatge que cada cultura té de sí mateix.
3. MILLOR QUALITAT DE VIDA
- La formació artística, el desenvolupament d’una major sensibilitat, no té a veure només amb les obres d’art, ha de fecundar també el conjunt de les experiències vitals i la vida quotidiana. Per exemple, la conservació del patrimoni cultural i/o artístic, la preservació del paisatge natural, evitar la degradació de l’espai urbà, etc...

III. EL VALOR INTRÍNSEC DE LES ARTS PLÀSTIQUES.
Després de veure totes les raons per les que és necessari l’ensenyament de les arts plàstiques podem fer-nos la pregunta: No han de ser les arts plenament satisfactòries en sí mateixes? No és suficient gaudir del resultat d’una experiència estètica i/o artística?
Segons Eisner (1972), hi ha dos tipus de justificacions per l’ensenyament de les arts:
- Justificació contextualista (conseqüències instrumentals del treball artístic); i,
- Justificació essencialista (coneixement i experiència humana que només l’art pot proporcionar).
Segons Dewey, l’art és una forma d’experiència que vivifica la vida. Aquesta experiència és intrínsicament valuosa, relativament rara i ha de ser posada en funcionament per a altres finalitats.
Susan Langer creu que és més fort el caràcter únic i valuós de l’art. Sosté que hi ha dos modes fonamentals de coneixement a través dels quals l’individu pugui arribar a comprendre el món: el mode discursiu i el no discursiu. El discursiu proporciona un coneixement sistemàtic, racional i proposicional, que fa una contribució enorme al coneixement del món. Però, segons Eisner, aquest no és l’únic mode pel qual l’home adquireix coneixement: les arts proporcionen l’altre mode fonamental.

IV. L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA COM A UTOPIA: L’ART COM A BASE DE L’EDUCACIÓ.
Arribant a les últimes conseqüències, Herbert Read (1982) gosa dir no solament que l’art ha de formar part de l’educació, sinó que tota l’educació ha de conduir-se a través de l’art:
“Todas las facultades del pensamiento, lógica, memoria, sensibilidad e intelecto, intervienen en tales procesos (creativos y artísticos), y en ellos no se excluye aspecto alguno de la educación...El objetivo de la educación es por consiguiente la creación de artistas, de personas eficientes en los diversos modos de expresión...”